Nou blog!

Ens movem a http://puntcat.blogspot.com/
Des d'aquest nou blog aprofundiré en la crítica política des d'una perspectiva independent, a vegades contradictòria. Hope to meet you there!

Ivan

Avui seré políticament incorrecte

És clar, sota els estandards de la comoditat i la mandra intel.lectual occidental. Ho faig per posar l'accent en dos fets de plena actualitat. En primer lloc, em semblen encertades les paraules de Benet XVI en què per primera vegada un dirigent de la fe cristiana introdueix el discurs del "logos", és a dir de la raó, en l'àmbit teològic. I això ho contraposa al Déu trascendent pel qual inclús les "espases" són vàlides per defensar la seva preponderància. En segon lloc, per criticar la mandra que ens fa posar en dubte el fenomen migratori, amb falàcies com que els immigrants fan aquelles feines que nosaltres no volem fer. Algú no ha pensat abans si primer és l'ou o la gallina? No podria ser que el fenomen migratori pressiona els salaris a la baixa i per tant els europeus defugen determinades feines? No podria ser que si les onades migratòries fossin més controlades els sous no serien tant baixos i per tant determinades empreses de serveis (restauració, recollida de brossa urbana, construcció, etc...) haurien d'invertir en tecnologia per ser més productives? No podria ser que en comptes de tanta "verborrea" hauríem d'una vegada per totes pensar en com ajudar de veritat als països emissors, amb inversions decidides en els seus territoris?

Fakes

Al prestigioso IESE, una de las tres grandes escuelas de negocios españolas, le ha salido una réplica muy freaky. Deambulando por las páginas de Libertad Digital, me encuentro de golpe y porrazo con unos anuncios de La Tienda, ese fabuloso escaparate de productos que han popularizado las madrugadas televisivas. Pues bien, al lado de un bote de perlas de salmón y de una bicicleta, estaba el IESE. Pero cuál?

Qué tiempos aquellos...

...en que los últimos años de la "EGB", allá por 6º o 7º, estaban teñidos por las tensas relaciones entre la administración Reagan y el Bin Laden de la época: el coronel Gaddafi, que estaba acusado de "patrocinar" los atentados de Munich y el atentado de la discoteca La Belle de Berlín. Hoy, Gaddafi se comporta como un estadista, incluso como un intelectual, adoptado por occidente, con familiares controlando la Juventus de Turín, un hijo en la London School of Economics, y el mismísimo coronel de charla intelectual con ... Anthony Giddens! ... reinventando la tercera vía. No se lo pierdan.

Sólo un 19% de los votantes del PP condenan la figura del general Franco

Es más, casi un 43% realiza una valoración positiva del dictador. Estas cifras se desprenden de un estudio de Sigma Dos para El Mundo, que el rotativo a venido publicando en sus páginas en papel durante la semana del 17 al 21 de Julio. Siento saltarme toda ética "blogera" al ser incapaz de publicar un enlace a la fuente de la encuesta. Me he sentido incompetente al no poder localizar dicha fuente. De todas formas, las conclusiones de la encuesta me parecían de tal gravedad que no he podido resistir el hambre por decir algo. Y es que sinceramente, estos resultados no son más que una constatación estadística de la preponderancia del franquismo sociológico e ideológico en la derecha democrática española.

Líderes que nunca mueren

Recuerdo como en el Mundial de México, un sólo jugador, Maradona, fue capaz de llevar a una mediocre Argentina a conseguir su segunda Copa del Mundo. ¿Quién recuerda a algun jugador de aquella selección, que no sean ni Maradona ni Valdano?: Pumpido, José Luis Brown, Ruggeri (sí, Ruggeri!), Russo, Giusti, Barbas, Bochini, Burruchaga, Pasculli, Borghi, ... no sigo. Y no hace falta ya ni mencionar la todavía más ruda Argentina de Bilardo a quien Maradona, él solito, llevó hasta la final en el siguiente Mundial. La leyenda de la Copa del Mundo se compone a través de estas figuras que por su capacidad de liderazgo han arrastrado a todo un equipo hasta lo más alto. Ayer, ante Brasil, Zidane se hizo más legendario todavía. Al borde de su jubilación, arrastró a Francia a la victoria. Algo a lo que un Ronaldinho en baja forma y escasa determinación no pudo ni acercarse. Habrá que esperar al próximo Mundial para presenciar el cambio generacional.

Gallardón carga sin complejos contra la cadena COPE y abre una brecha dentro del PP

En una entrevista que publica hoy domingo La Vanguardia y que Libertad Digital ya se ha encargado de encumbrar a los titulares. Federico se nos va a "picar".

Eleccions catalanes: anàlisi prèvia

Després de la indigestió de l'Estatut s'acosta una nova etapa d'un trimestre sencer de "moguda electoral". Més enllà de l'esgotament conceptual, una vegada més, un procés electoral en un país més o menys plural presenta algunes consideracions estratègiques interessants. En primer lloc, crec que el centre-dreta nacionalista (CiU+PP) no té les eleccions del tot guanyades. Poso l'etiqueta de nacionalistes als uns i als altres perquè tots dos defensen la nació catalana o la nació espanyola des de posicions més intransigents i excloents que la resta de partits polítics, i a més tenen una visió més "tradicionalista" i menys "ciutadanista" que el desitjable en una societat moderna. On és la clau de les properes eleccions? Sens dubte, en elevar el sostre de vot, incrementant la participació. Qui pot aconseguir-ho? Ni Mas ni Piqué. Ho faran el Pepe Montilla, les plataformes ciutadanes, i si aposten pel canvi, Esquerra. Per què és tan important la participació? Perquè com és sabut voten menys ciutadans catalans per les eleccions catalanes que per les espanyoles. Absurd? Pot ser, però aquesta és la realitat. Els ciutadans es mobilitzen allà on creuen que s'hi juguen "les garrofes". És més, l'opció socialista obté des dels anys 80 uns 500,000 vots menys per les autonòmiques que no pas per les generals espanyoles. Qui pot remoure i sacsejar aquest vot? Sens dubte, una opció no essencialista (o sigui, sense origen catalaníssim) com José Montilla. Què es guanya amb Montilla? La mobilització dels "altres catalans" i la neutralització de l'increment de vot del PP a l'àrea metropolitana, així com un factor higiènic de canvi generacional fonamental per les conviccions democràtiques. Què perd el PSC amb Montilla? La positiva mobilització del vot metropolità socialista que vota Zapatero però no vota Maragall, anirà irremediablement en detriment de la mobilització del vot comarcal que vota Maragall però no vota Zapatero. Algú li pot fer aquesta feina pel "hinterland" català a Montilla? Sí, només un partit: Esquerra. Però no amb aquest lideratge. Si hi ha una persona malmesa pels efectes del tripartit, és Carod Rovira. I si hi ha una persona amb sintonia amb la línia Montilla és Puigcercós. Per tant, el canvi de lideratge al partit independentista és urgent i imprescindible per obtenir un resultat coherent en les properes eleccions. El tàndem Montilla-Puigcercós seria letal per CiU. Ara bé, tots dos partits (PSC i Esquerra), han de recuperar el to racionalista, il.lustrat i no identitari del seu discurs, arraconant al centre-dreta en aquest àmbit essencialista. Si Montilla escombra l'àrea metropolitana i Puigcercós i Ridao es presenten a comarques com els garants del canvi generacional del catalanisme democràtic, no nacionalista però sobiranista, tindrem un duel electoral molt potent. Al contrari, si ERC continua en les seves posicions més nacionalistes i es mescla conceptualment en l'aùrea convergent-pujolista, perdrà força i confiança, s'afiançarà en la marginalitat política (on s'hi ha tornat a situar per la manca de lideratge de Carod) i impossibilitarà el triomf del centre-esquerra en les eleccions. Feta aquesta anàlisi, també és evident que l'aparell circulista (és a dir, els membres de tots els "Círculos", ... Economia, Ecuestre, etc ... ) estan desitjant la grosse koalition a la catalana (CiU-PSC), i la seva opinió i influència és molt gran. Per la qual cosa, la realpolitik em porta a pensar en un escenari de gran pacte per davant d'un escenari de centre-esquerra.