Després de la indigestió de l'Estatut s'acosta una nova etapa d'un trimestre sencer de "moguda electoral". Més enllà de l'esgotament conceptual, una vegada més, un procés electoral en un país més o menys plural presenta algunes consideracions estratègiques interessants. En primer lloc, crec que el centre-dreta nacionalista (CiU+PP) no té les eleccions del tot guanyades. Poso l'etiqueta de nacionalistes als uns i als altres perquè tots dos defensen la nació catalana o la nació espanyola des de posicions més intransigents i excloents que la resta de partits polítics, i a més tenen una visió més "tradicionalista" i menys "ciutadanista" que el desitjable en una societat moderna. On és la clau de les properes eleccions? Sens dubte, en elevar el sostre de vot, incrementant la participació. Qui pot aconseguir-ho? Ni Mas ni Piqué. Ho faran el Pepe Montilla, les plataformes ciutadanes, i si aposten pel canvi, Esquerra. Per què és tan important la participació? Perquè com és sabut voten menys ciutadans catalans per les eleccions catalanes que per les espanyoles. Absurd? Pot ser, però aquesta és la realitat. Els ciutadans es mobilitzen allà on creuen que s'hi juguen "les garrofes". És més, l'opció socialista obté des dels anys 80 uns 500,000 vots menys per les autonòmiques que no pas per les generals espanyoles. Qui pot remoure i sacsejar aquest vot? Sens dubte, una opció no essencialista (o sigui, sense origen catalaníssim) com José Montilla. Què es guanya amb Montilla? La mobilització dels "altres catalans" i la neutralització de l'increment de vot del PP a l'àrea metropolitana, així com un factor higiènic de canvi generacional fonamental per les conviccions democràtiques. Què perd el PSC amb Montilla? La positiva mobilització del vot metropolità socialista que vota Zapatero però no vota Maragall, anirà irremediablement en detriment de la mobilització del vot comarcal que vota Maragall però no vota Zapatero. Algú li pot fer aquesta feina pel "hinterland" català a Montilla? Sí, només un partit: Esquerra. Però no amb aquest lideratge. Si hi ha una persona malmesa pels efectes del tripartit, és Carod Rovira. I si hi ha una persona amb sintonia amb la línia Montilla és Puigcercós. Per tant, el canvi de lideratge al partit independentista és urgent i imprescindible per obtenir un resultat coherent en les properes eleccions. El tàndem Montilla-Puigcercós seria letal per CiU. Ara bé, tots dos partits (PSC i Esquerra), han de recuperar el to racionalista, il.lustrat i no identitari del seu discurs, arraconant al centre-dreta en aquest àmbit essencialista. Si Montilla escombra l'àrea metropolitana i Puigcercós i Ridao es presenten a comarques com els garants del canvi generacional del catalanisme democràtic, no nacionalista però sobiranista, tindrem un duel electoral molt potent. Al contrari, si ERC continua en les seves posicions més nacionalistes i es mescla conceptualment en l'aùrea convergent-pujolista, perdrà força i confiança, s'afiançarà en la marginalitat política (on s'hi ha tornat a situar per la manca de lideratge de Carod) i impossibilitarà el triomf del centre-esquerra en les eleccions. Feta aquesta anàlisi, també és evident que l'aparell circulista (és a dir, els membres de tots els "Círculos", ... Economia, Ecuestre, etc ... ) estan desitjant la grosse koalition a la catalana (CiU-PSC), i la seva opinió i influència és molt gran. Per la qual cosa, la realpolitik em porta a pensar en un escenari de gran pacte per davant d'un escenari de centre-esquerra.
Sunday, June 25, 2006
Eleccions catalanes: anàlisi prèvia
Després de la indigestió de l'Estatut s'acosta una nova etapa d'un trimestre sencer de "moguda electoral". Més enllà de l'esgotament conceptual, una vegada més, un procés electoral en un país més o menys plural presenta algunes consideracions estratègiques interessants. En primer lloc, crec que el centre-dreta nacionalista (CiU+PP) no té les eleccions del tot guanyades. Poso l'etiqueta de nacionalistes als uns i als altres perquè tots dos defensen la nació catalana o la nació espanyola des de posicions més intransigents i excloents que la resta de partits polítics, i a més tenen una visió més "tradicionalista" i menys "ciutadanista" que el desitjable en una societat moderna. On és la clau de les properes eleccions? Sens dubte, en elevar el sostre de vot, incrementant la participació. Qui pot aconseguir-ho? Ni Mas ni Piqué. Ho faran el Pepe Montilla, les plataformes ciutadanes, i si aposten pel canvi, Esquerra. Per què és tan important la participació? Perquè com és sabut voten menys ciutadans catalans per les eleccions catalanes que per les espanyoles. Absurd? Pot ser, però aquesta és la realitat. Els ciutadans es mobilitzen allà on creuen que s'hi juguen "les garrofes". És més, l'opció socialista obté des dels anys 80 uns 500,000 vots menys per les autonòmiques que no pas per les generals espanyoles. Qui pot remoure i sacsejar aquest vot? Sens dubte, una opció no essencialista (o sigui, sense origen catalaníssim) com José Montilla. Què es guanya amb Montilla? La mobilització dels "altres catalans" i la neutralització de l'increment de vot del PP a l'àrea metropolitana, així com un factor higiènic de canvi generacional fonamental per les conviccions democràtiques. Què perd el PSC amb Montilla? La positiva mobilització del vot metropolità socialista que vota Zapatero però no vota Maragall, anirà irremediablement en detriment de la mobilització del vot comarcal que vota Maragall però no vota Zapatero. Algú li pot fer aquesta feina pel "hinterland" català a Montilla? Sí, només un partit: Esquerra. Però no amb aquest lideratge. Si hi ha una persona malmesa pels efectes del tripartit, és Carod Rovira. I si hi ha una persona amb sintonia amb la línia Montilla és Puigcercós. Per tant, el canvi de lideratge al partit independentista és urgent i imprescindible per obtenir un resultat coherent en les properes eleccions. El tàndem Montilla-Puigcercós seria letal per CiU. Ara bé, tots dos partits (PSC i Esquerra), han de recuperar el to racionalista, il.lustrat i no identitari del seu discurs, arraconant al centre-dreta en aquest àmbit essencialista. Si Montilla escombra l'àrea metropolitana i Puigcercós i Ridao es presenten a comarques com els garants del canvi generacional del catalanisme democràtic, no nacionalista però sobiranista, tindrem un duel electoral molt potent. Al contrari, si ERC continua en les seves posicions més nacionalistes i es mescla conceptualment en l'aùrea convergent-pujolista, perdrà força i confiança, s'afiançarà en la marginalitat política (on s'hi ha tornat a situar per la manca de lideratge de Carod) i impossibilitarà el triomf del centre-esquerra en les eleccions. Feta aquesta anàlisi, també és evident que l'aparell circulista (és a dir, els membres de tots els "Círculos", ... Economia, Ecuestre, etc ... ) estan desitjant la grosse koalition a la catalana (CiU-PSC), i la seva opinió i influència és molt gran. Per la qual cosa, la realpolitik em porta a pensar en un escenari de gran pacte per davant d'un escenari de centre-esquerra.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
1 comment:
No podria estar més d'acord amb aquest anàlisi, Ivan. Añadiendo que, además de los "circulistas", hay otro elemento clave que presionará por la "grosse coalition": el PSOE. Con Duran de ministro en Madrid y pacto en cataluña CIU-PSC se desactivan todos los resortes de miedo en los que se ha asentado la oposición del PP, preparando así una llegada demoscópica holgada a las generales para ZP.
Post a Comment