Jo vull la religió a l'escola, però lliure de "predicadors de les aules": el PSOE fa demagògia.

Darrerament, tinc la impressió que des del meu blog em veig obligat a "repartir estopa" a tort i a dret, sigui al Partit Popular, al Partit Socialista o a la classe política catalana. El debat sobre la LOE m'ha agafat una mica en fora de joc. Al contrari que amb l'Estatut, text que vaig gosar llegir durant tota una tarda festiva, tancat a casa i aixecant-me del sofà cada vint minuts, no he fet el mateix amb la nova Llei d'Educació. Tot i això, hi ha un parell de comentaris que m'agradaria fer, almenys per trencar alguns tabús i tòpics que s'extenen pel circ mediàtic:

En primer lloc, em sembla que el sentit comú ens fa veure que la trascendència de la religió és inqüestionable. És més, quan pensàvem que la religió tenia cada cop menys pes ideològic, hem pogut comprovar que malaoradament hi ha grups que en fan un ús descontrolat per tal d'assolir els seus interessos (Al-Qaida). La religió forma part de la nostra història i explica un percentatge molt significatiu dels nostres comportaments en l'actualitat. La religió ha segellat de forma indiscutible la nostra cultura. Personalment, considero que existeix una correlació inversa entre la intensitat del fenomen religiós en una societat i el seu progrés. És a dir, a més ciència, menys religió. De la mateixa manera, la religió pot actuar com a fre del progrés, de la mateixa manera que les creences mitològiques també frenaven el progrés. Però sens dubte, conèixer aquest coixí cultural que representa la religió és imprescindible per afrontar el futur i saber d'on venim. No entenc perquè és vol menysprear la religió en les escoles en un moment en què es fa imprescindible el seu coneixement. La religió ha de ser a les escoles. Proposo qie s'inclogui la religió com un capítol de la Història, de manera que ocupi entre un 10 i un 20% d'aquesta assignatura, per entendre l'impacte que ha tingut en els grans esdeveniments de la nostra societat. El què hem d'assegurar és la neutralitat dels docents. No podem permetre que les aules es converteixin en plataformes de predicadors religiosos que manipulin la consciència de nens i adolescents en el moment de major flexibilitat de la nostra ment.

En segon lloc, unes paraules respecte l'alleujament de les condicions de pas de curs en la nova llei. En línies generals, considero que aquesta és una política extremadament conservadora. La disciplina i l'enduriment del pas de curs seria, al contrari, una política progressista. Ho explico en un cas pràctic: Mohammed és un nen de 10 anys, nascut a Vic i fill d'immigrants marroquins establerts a Catalunya, i per tant ciutadans d'aquest país, fa 8 anys. Mohammed és un nen brillantíssim, no només en les matemàtiques sinó que també en la lingüística. En un sistema "laxe", Mohammed no destacarà respecte als seus companys de curs, perquè tothom "ho tindrà fàcil". Mohammed serà un més de la classe. En un sistema exigent (en quant a continguts, és clar), Mohammed serà un dels primers de la classe. Destacarà per damunt dels seus companys, serà premiat, millorarà la seva autoestima, se sentirà reconegut i se sentirà més integrat. A més, quan deixi l'escola, serà tractat com alumne brillant allà on vagi. Serà un exemplea per la resta de nens de condicions i origen similar. Serà el principi de què "l'ascensor social" funciona. A Mohammed se'l coneixerà més per les seves aptituds que pel seu origen. Al contrari, "Ignacio" és un nen de Sarrià fill d'industrials catalans vinguts a aristòcrates del segle XXI i votants de CiU en les "autonòmiques" i del PP en les "nacionals". L'Ignacio també és força brillant, fill d'una saga d'enginyers industrials. L'Ignacio desconeixerà l'existència del Mohammed. Ell estudiarà en una escola de l'opus dei als afores de Barcelona. Mai pensaria en l'escola pública. Mai li preocuparia l'ascensor social. Faci el que faci serà brillant.

Personalment, no m'agradaria qua la major laxitud de la nova llei atemptés contra l'ascensor social i contra el cas de Mohammed.

I no ens oblidem, que si a més Mohammed no troba el recolzament necessari sobre el fenomen religiós a dins l'escola, el buscarà fora, a la mesquita, amb el risc de tenir una visió esbiaxada i poc progressista de la societat.

El PP lleva a la práctica lo que ellos mismos critican

En el debate sobre el nuevo Estatuto catalán se nos derrite a todos la razón. Vemos declaraciones que van de un extremo a otro y pocas demostraciones de sensatez. Sí fueron sensatos los discursos de Mas, de Madre y Carod en las Cortes Generales. Menos acertado estuvo Zapatero, dubitativo y desorientado, aunque todos pueden tener un bache, y más cuando desde tu propio partido te hacen la pinza. Rajoy, como es habitual, estuvo brillante en su esquema de frases sencillas para un auditorio sin complicaciones. Eso es lo que más le va a Rajoy, aunque como es natural, esa capa de sencillez y sentido común esconde un tufillo demagógico. Tambien es cierto, no nos engañemos, que la demagogia es una vieja costumbre heredada por todos los partidos políticos sin excepción.

Hoy se publican dos perlas en los medios de comunicación dominicales. El Mundo publica una entrevista a don Federico Jiménez Losantos, el caudillo mediático de la nueva corriente liberal españolista, que se topa hasta con el Rey, a quién acusa de no ejercer sus funciones de defensa de la Unidad y pide su abdicación. Pero la mejor perla es la encuesta que publica La Razón sobre intención de voto y apoyo al Estatut. Según esta encuesta, realizada el 3 y el 4 de noviembre a 800 potenciales votantes de todas las edades y en "todo el territorio nacional", el PSOE y el PP registrarían hoy un empate técnico con ligera ventaja para los "populares". Respecto a las elecciones del 14-M, el PSOE perdería hasta 1 millón de votos. Pero lo más significativo es lo relativo al Estatut. A nadie se le escapa que el vuelco electoral, o el mayor equilibrio, se debe al desgaste de Zapatero y su partido por la actitud de apoyo e impulso del Estatut. Sin embargo, según la misma encuesta, un 54% de los españoles se opone a la aprobación del nuevo Estatut, mientras que un 34% lo aprobaría y un 11% se muestran indecisos. Por lo tanto, la encuesta nos indica que, a pesar de que una mayoría de españoles son contrarios a la aprobación, un porcentaje no menos significativo de aproximadamente un 45%, o bien lo apoyan o bien dudan. Esto nos lleva a pensar que la política del PP de rechazo frontal a cualquier discusión sobre el articulado del Estatut está excluyendo como mínimo, y segun la encuesta de La Razón, al 45% de los españoles. Por lo tanto, la política del PP es frentista, poco realista y alejada de las voluntades de casi la mitad de los electores. Mi modesto sentido común me dice que con tales resultados, un proyecto de Estatut merece, almenos, los comentarios y el debate, a favor o en contra, de un partido político que representa a una gran parte del electorado. Ser rehén del estilo Aznar significa amordazar a una parte de los diputados del PP, cuyas aportaciones, con toda seguridad, elevarían el listón intelectual parlamentario. Como es habitual, el miedo sigue moviendo a la derecha.