El Meta-estatut s'acosta al "big bang"

Quan vaig tenir la idea de satisfer el meu ego expressant les meves reflexions en un blog, vaig plantejar-me evitar comentaris sobre la política local, però els esdeveniments m'arrosseguen i m'impedeixen quedar-me "quiet". Contemplo amb ferotge perplexitat com la classe política catalana ens condueix a un "cul de sac" per la via del nou Estatut, que per la seva complexitat, m'atreveixo a anomenar "Meta-estatut".

En primer lloc, m'agradaria desfer una de les hipocresies que de forma més abundant circulen pel circ mediàtic contemporani: "Els polítics s'han de dedicar a resoldre els problemes reals de la ciutadania". La trampa d'aquest amable concepte, bandera del Partit Popular, és doble: per una banda no defineix quins són els "problemes reals de la ciutadania"; per una altra banda no defineix quins són els instruments i polítiques que s'han de formular per resoldre aquests problemes. En aquest sentit, considero que formular un nou Estatut per Catalunya, igual que una nova constitució per Espanya, és un exercici d'estratègia i acció que és necessari per tal d'anticipar-se als problemes futurs de la ciutadania. És més, crec que els polítics tenen el deure d'aplicar, en forma de lleis, la visió dels reptes que afronta la societat amb/sobre la qual governen. Es tracta d'un exercici més elevat que la simple gestió curt-terminista dels problemes diaris "de carrer".

En segon lloc, crec que el lloable projecte de definir un nou Estatut ha estat decepcionant. Principalment, perquè la classe política, en general, ha mostrat mediocritat. Ha demostrat precisament que no estan a l'altura d'aquest exercici de "visió" definit en el paràgraf anterior. El més preocupant és la transversalitat d'aquesta mediocritat, definida en quatre eixos (corresponents als quatre principals partits catalans): la manca de lideratge de Pasqual Maragall; la radicalitat i manca de discurs d'Artur Mas, l'egocentrisme de JL Carod-R. i la manca d'autonomia de Josep Piqué.

Aquesta decepció ens hauria de fer reflexionar a tota la societat sobre els mecanismes de regeneració de la política, que mostra tics similars als de la decadència empresarial de Catalunya. Les dificultats del canvi generacional, tant presents en el món corporatiu, són més exagerats en la política catalana en afegir un nou factor: els escassos incentius per accedir a la política (escàs prestigi social; baixa remuneració). Aquests baixos incentius fan de la política un sector professional que actua com a dipósit on hi va a parar la mediocritat del sistema. Tenint en compte que sempre tindrem excepcions, de persones més o menys brillants, que mantenen reductes de prestigi, per exemple, Josep Piqué (PP) o Joan Ridao (ERC).

L'últim que resta per demanar als què avui condueixen l'arena política catalana és un exercici de sensatesa, si és que són capaços, dins la seva mediocritat, d'extraure algunes dosis d'aquesta virtut. Una sensatesa "de país", una última espurna de "dret col.lectiu" a no fer el ridícul davant dels nostres veïns. I sisplau, extenc aquesta demanda de sensatesa als intel.lectuals.